Mai em va servir l'«això sempre s'ha fet així»

De petit em passava el dia imaginant coses que no existien i preguntant-me per què les que existien eren com eren. Mai em va servir l'«això sempre s'ha fet així».

Avui em dedico exactament a això: entrar en un negoci, mirar la feina que ningú mira perquè sempre hi ha estat, i treure-la del mig.

Entre aquestes dues frases hi ha nou projectes, un curs que em va deixar endeutat i una societat de la qual vaig marxar a temps. T'ho explico perquè tot el que faig ara surt d'aquí.

Vaig començar sense rumb, i vaig trigar a trobar-lo

En acabar el batxillerat no sabia què fer. Em vaig apuntar a un grau d'esports i allò va ser exactament això: un lloc sense rumb. Vaig estar donant voltes fins que vaig descobrir LEINN, la carrera de Lideratge, Emprenedoria i Innovació que estic fent ara. Allà vaig encaixar.

Tots aquells anys vaig haver de compaginar la carrera amb una feina per poder tirar endavant. A la meva família ningú ha tingut mai un negoci: els meus pares són treballadors i jo soc el primer que se'l munta. No hi havia xarxa a sota.

Nou projectes, i vuit no van sortir

Quatre els vaig crear jo de zero i vaig participar en cinc més. Vuit no van sortir. El novè sí, i és del que vaig acabar marxant. Ja hi arribaré.

Hi va haver coses que sí que van funcionar pel camí. A un client li vaig muntar un sistema de xarxes quan feia un any sencer clavat en 35.000 seguidors, i el vaig posar en 45.000. Però un bon resultat solt no és un negoci, i això em va costar anys d'entendre.

El curs que vaig rebutjar i al qual he tornat

Enmig de tot allò em vaig endeutar per pagar-me un curs de growth partner. Vaig gastar tot el que tenia. En vaig sortir amb molt coneixement i amb una certesa molt clara: que allò no m'anava i que no m'hi volia dedicar.

Avui entro en empreses a muntar-los el sistema que els porta clients i a cobrar pel que aquest sistema genera. És a dir: faig exactament allò a què vaig dir que no, amb un altre nom i per un altre camí.

No ho explico com una anècdota graciosa. Ho explico perquè em va ensenyar una cosa que faig servir cada dia: el que rebutges gairebé mai és la feina, és la manera com te la van ensenyar. El curs em donava un model tancat que calia aplicar tal qual. El que a mi em feia falta era entendre el mecanisme per dins per muntar-me'l a la meva manera.

La societat de la qual vaig marxar a temps

L'últim projecte sí que va funcionar, i segueix funcionant. Juntament amb l'equip vam quasi quadruplicar la facturació en vuit mesos, cosa que no s'havia aconseguit els dos anys anteriors. Jo era un dels que hi posava més hores.

I tot i així, a la taula on es decidia no es comptava amb mi. No venia d'una família amb empresa al darrere ni tenia el suport econòmic que tenien ells, i això pesava més que les hores.

Vaig marxar abans que allò em fes mal. No em van fer fora ni em van apartar: ho vaig veure venir i la decisió va ser meva. Estava estudiant una carrera de lideratge emprenedor i no pintava res on es decidia.

Els primers dies van ser de por de la bona: què faig ara, com aconsegueixo diners, per on començo.

El que vaig veure quan vaig lligar tots els caps

Mirant enrere, tot el que havia fet fins llavors tenia el mateix error. Sempre depenia d'algú. Que la idea sortís. Que el curs em donés el model que prometia. Que en aquella taula em deixessin decidir.

Així que el primer que vaig fer quan em vaig quedar sol va ser muntar una cosa que no depengués de ningú. Ni tan sols de mi.

Vaig començar pel meu cas, perquè era el més difícil que tenia a mà. El meu cap va a salts. És el que em fa veure connexions que altres no veuen, i és justament el que l'inutilitza per a la feina que es repeteix igual cada dia. Podia barallar-m'hi durant anys o muntar una cosa que s'encarregués d'aquella part.

Vaig muntar el sistema. I en fer-ho vaig entendre que allò no era un problema meu: és exactament el que li passa a una empresa quan tot depèn que algú se'n recordi. La diferència és que l'empresa ho tapa posant-hi una altra persona.

En 64 dies hi he posat 415 hores, i estan apuntades una a una. Ho ensenyo funcionant perquè és l'única prova que val.

I una espifiada, perquè no la repeteixis

Em vaig refiar de la IA. Li vaig demanar que em muntés una cosa, va tirar pel seu compte, no va fer el que li havia demanat, i jo vaig donar per fet que tot funcionava sense comprovar-ho. Vaig perdre setmanes.

Per això ara res del que munto val si no es pot ensenyar corrent. I per això t'ho ensenyo corrent a tu.

Com treballo des de llavors

Tot el que he aconseguit ha sortit del mateix: posar-me un objectiu amb una data que no es mou, i treballar cap a ella en públic. No és qüestió de disciplina. És que una data no admet excuses.

El següent objectiu és meu i té data. I darrere d'aquest venen els que de debò compten, que són els objectius de cada client. Per això munto el que munto.

Per què ho ensenyo i a més ho venc

Perquè crec que qualsevol hauria de tenir la curiositat d'aprendre alguna cosa nova i de buscar-se la vida abans de pagar ningú. Ensenyo el procés sencer per si li serveix a algú per començar el seu, que és justament el que a mi m'hauria anat bé.

I munto sistemes per a qui prefereix que l'hi munti jo. No hi veig la contradicció per enlloc.